Era molt d´hora, de bon matí. A la platja, entrats ja al mes d´octubre, sobre l´aigua ja hi brillava, no massa alt, un sol que donava un bon dia espectacular, radiant, molt groc, il·luminant totes les roques que emmarquen la sorra de la platja de la Móra. Un entorn ideal, us l´aneu imaginant?

Poca gent era la que passejava vora l´aigua. Alguna senyora es mullava els peus, un home ja escalfava la seva esquena fent exercicis físics… en fi, que, repeteixo, era un matí espectacular, més encara per fer fotografia, que és del que es tractava.

Vaig arribar vint minuts abans,sempre ho faig, que la família que havia de ser protagonista dels meus arxius digitals aquell dia. Intento fer-ho sempre, va molt bé. És la manera de situar-te, d´agafar idees segons l´estat de l´entorn, i això m´ajuda a definir el que faré i el que voldré aconseguir quan tingui totes les fotos. L´entorn, doncs, m´ho donava tot, però començava a fer molta calor. Semblava que estàvem a ple mes d´agost. Això em començava a preocupar, ja que si el senyor Sol pretenia deixar anar tota la seva força lumínica i calorífica sobre la terra, en breu tindríem, en menys d´una hora, prop de dos centenars de parasols decorant la platja, tal qual com si fossin flors de colors sobre un prat. Però recordo que ja era octubre…

Tot d´una les vaig veure arribar; la Carlota i la Mariona, arribaven mig dormides dins del cotxe dels seus pares. Però quan van aparcar, es van activar immediatament. D´un bot ja eren a la sorra, ens havíem conegut en mig minut, i en res, ja les tenia corrent per la platja… darrera venien en Xavi i l´Eva amb tots els “bartuls”.

Ufff! m´encanta quan els nens tenen aquest “desparpajo” i no els importa absolutament no coneixe´m de res. Els hi demano el que sigui si ho poden fer per tenir una bona foto i els hi falta temps per fer-ho. Va, que la cosa pinta molt bé!

La platja es començava a omplir d´espontanis inoportuns, havíem d´aprofitar a fer feina per a que el típic “guiri” matinador, més que ningú, torradet pel sol, ens espatllés fotos que podien ser precioses.

La petita, la Carlota, reia i reia, sense cap vergonya. La Mariona mirava i anava deixant carones dolces… ja teníem sobre la platja 2 àngels. Va ser fer el primer click i tot va esdevenir…

D´aquí cap allà, non stop. Ei mireu aquí! ei mireu cap allà!.. i així dues llargues hores on, entossudides en riure i mantenir el somriure, les dues nenes anaven regalant-me mil fotos, però als seus pares, moments únics aquell dissabte al matí.

Si alguna cosa té la platja de la Móra és natura, molta natura. Un espai únic, on de la sorra a la muntanya hi puges en segons. I allà és on vam acabar, als pins que regnen sobre les roques, que estan doblegats pel fort vent que hi bufa a cops, un racó preciós i tranquil, on un lleuger so de les onades ascendeix lentament desde l´aigua però que el mur de verds arbres amb fulla fina atura fen-te sentir en un gran bosc, com deia el Xavi, el de la Fageda.

Aquells dos angelets que havien arribat a primera hora ara estaven vestides de princesetes, i deixaven anar els últims somriures d´aquella sessió a la meva Canon. L´alegria era total i s´havia contagiat absolutament. A prop de les roques, vora l´aigua, mullar-se no era cap de les intencions, però elles, com aquell que no vol la cosa, ja tenien l´aigua vora els turmells, i llavors, altre cop, tot va esdevenir… - un matí per recordar.-

A continuació podreu veure algunes de les fotos que vaig aconseguir aquell dia. Moltes gràcies per haver tret el cap de nou al meu blog i fins aviat!