La tarda es preveia bona: poder aparcar el cotxe al costat d´una carretera perduda en un racó preciós de Catalunya, penjar-me la càmara a l´hombro, i quedar amb gent molt maca a qui poder fer, de manera molt divertida, unes fotos durant tota una tarda, presagiava quelcom que seria molt especial. Això és el que passa quan una parella que em va demanar fer la pre-boda al seu poble, i, dirigint-me cap allí, el paisatge ja em feia entreveure, de camí cap a Vallfogona que la feina que faria aquella tarda seria més aviat lúdica que no pas un curro més.

No em vaig equivocar gens. Increïble, us ho asseguro. De Belltall a Vallfogona, travessant Passanant, per autèntiques carreteres de rallie, camps i més camps d´espígol verd intens i alts que et tapen fins els genolls, em donaven la benvinguda a la part geogràfica de la Conca de Barberà que llinda amb La Segarra. Què autèntic tot el paisatge, realment pintoresc. Uns colors únics.

Contrastos de blaus cel, els verds dels camps, i de tant en tant, vermells de roselles, que també omplien de gom a gom algunes parcel·les, escrivien un marc incomparable. Vaig quedar prendat.

Quan vaig arribar a l´hotel Balneari, els protagonistes de la tarda ja eren allí, en Pau i la Mireia m´esperaven sota un sol que prometia “caloret” durant la tarda. Quina calma, quina tranquilitat es respirava. Quin lloc més ben escollit per a que el teu gran dia sigui íntim i a la vegada en un espai únic, exclusiu. 

Ells coneixen molt bé la zona i van escollir un parell o tres de llocs molt especials on ens vam deixar perdre per tenir fotos que reflexessin i ens donéssin la calma, la natura i encant de boscos i camps tremendos que envoltarien el seu amor. Un regal.

El temps passava molt ràpid. Això només es tradueix per un sol motiu: per quan et diverteixes fent el cabra per un espai nou i a més, treballant. Quasi res. Fantàstic. El camí dels Enamorats ens endinsava a un bosc que no acabava mai, tot buscant una font que no va aparèixer mai (oi Pau? ;), pins, pins i més pins… genial.

Tot seguit ens vam dirigir a Vallfogona on ens vam perdre per aquest preciós poblet (i molt fotogènic!) i ens va acompanyar una gosseta molt guapa, la Duna. I finalment, ens quedava el millor. Ens esperava el plat final. Extenses eres i  enormes camps d´espígol al·lucinants, on el sol començava a caure-hi al damunt i on córrer i córrer era inacabable. Apoteòsic. Vaig gaudir com un nen. Us ho juro.

El plat final era un llogaret únic que la parella guarda amb carinyo i que sembla ser que les nits d´estiu disfruta de manera tremenda. D´un arbre immens penjava un columpi amb vistes a l´horitzó, espai digne de les millors pel·lícules americanes dels cinquanta, apostoflant… imagineu-vos la de joc que donava per fer fotos!… (per fer-se pols)

En fi, que ja veieu, què aburrit no..? ;)

Pau, Mireia, va ser brutal, encara es repeteixen a la memòria els millors moments. Aquí en deixo alguns que reflexen tan bonica tarda. Mil gràcies per una estona tremenda i ens veiem el dia del vostre casament. Sort i ànims amb els preparatius!

(buscaré una casa per aquella zona, serien unes bones vacances :D

Fins al proper post!!